11 de febr. 2011

T'estimo!

Un diumenge qualsevol, la Nora, després d’escoltar al seu pare dir a la seva mare ‘t’estimo’, va tenir una idea: donar la volta el món per esbrinar si tothom deia ‘t’estimo’.
-          Mama, papa, vaig a jugar amb l’Ana! Ara vinc!
La Nora es va escapar de casa i va anar parant per pobles, ciutats, indrets, preguntant a la gent si deien “t’estimo”.
Però, sobtosament, no entenia res del que la gent responia. Deien coses molt estranyes!
Va anar a Albània i la gent deia: ‘Te dua, te dua’.  
Va anar a Alemanya i la gent deia ‘Ich liebe dich!’.  
A Grècia, la gent deia ‘S’apayo’.
A França, ‘Je t’aime, je t’aime’.
A Hungria, ‘Szeretlek’.
A Etiopia, ‘Afgreki.
A Hawai, ‘Aloha i'a au oe’.
A Anglaterra, ‘I love you’.
Al Brasil, ‘Amo você’.
Fins i tot va anar a parlar amb els esquimals a l’Antàrtida: ‘Nagligivaget’.
I a la Xina, on li van dir: ‘Goa ai li’.

Confusa, la Nora va tornar a casa treient fum per les orelles:
-          Com pot ser que ningú sàpiga dir ‘t’estimo’! Com ens entendrem, si cadascú parla en una llengua diferent??
Llavors el pare i la mare es van apropar i li van fer un petó molt, molt fort, i després se’l van fer ells a la boca.
La Nora va somriure: ara ho havia entés tot.
FI
Ensenyança: El llenguatge universal dels petons.

26 d’oct. 2010

Escenari: Ravalquistan, Barcelona.

UN BAR COM QUALSEVOL ALTRE

Era una tarda d'aquelles de tardor, una tarda com qualsevol altra, en aquella hora en que els comerços encara no han tornat de la migdiada.

No estem, però, en un barri qualsevol sino al Raval de Barcelona, i qui ha passejat les seves alegries o les seves cabòries pels seus carrerons sap molt bé que el Raval no és, ni molt menys i com anava dient, un barri qualsevol,  per tant, la majoria dels comerços tampoc ho són i per això no tanquen al migdia, ni tampoc per vacances, perquè els amos solen ser de Paquistan, la Índia o la Xina.

Doncs era una tarda qualsevol, aproximadament tocaven les quatre de la tarda, i havia de fer temps per anar a un altre lloc que no ve al cas. Vaig dubtar si seguir caminant enlloc mentrestant, si mirar tendes o si entrar a qualsevol bar, i finalment vaig optar per la tercera opció, obeïnt les lleis naturals (el soroll dels meus budells, en aquest cas).

Va ser la dona de la panaderia la que lem va recomanar que si volia menjar un bon bocata que entrés al bar del costat, que allà els feien boníssims i a més, eren molt nets. Vaig sortir i vaig continuar endavant, pensant que aquell bar del costat podia ser moltes coses menys net.

Com que no vaig trobar res més i la gana em guanyava a aquella hora, vaig tornar enrera i vaig decidir entrar, i així corroborar per mi mateixa si tenia o no tenia raó la panadera.

A l'altre costat de la barra va somriure una dona jove a la que li faltava una de les dents principals, d'aquelles dones que aparenten més edat de la que tenen perquè la vida no les ha deixat allargar la joventut més anys. 'Què posem, maca?'. Li vaig demanar si feien bocates i ella em va assenyalar la carta que havia penjada a la paret, entre pernils i fuets. Finalment, em vaig decidir per un de pernil amb formatge, encara que hagués de pagar suplement.

'Per emportar?', va preguntar mentre posava el tomàquet al pà, al pur estil català.
'Sí, per emportar', vaig contestar, acomodant-me.

A la tele, com a tot bar de barri d'aquí o de qualsevol altra part del món, s'emetia el noticiari. Mentre matava el temps mirant-me l'aparell, sense escoltar-lo, va entrar una veïna vella i va demanar a la cambrera 'una mica de pernil del de sempre tallat finet', i després li va parlar de l'altre veí que estava una mica malament. La cambrera es va queixar que sí, que devia estar malament, perquè l'havia trucat demanant-li un bon plat de sopa, perjurant-li que aniria a menjar-se'l, però finalment se'l va haver de menjar ella. La dona va fer que sí que no amb el cap i va marxar amb el pernil salat, mentre la cambrera se'm disculpava per haver interrompunt el bocata.

Tot i que jo no anava sobrada de temps, tampoc tenia pressa i si alguna cosa he aprés a casa i a l'escola és a ser educada. A part, estava gaudint d'aquell moment tan familiar, tan proper, tan sincer, tan 'de barri' enmig d'una ciutat a vegades anònima, individual, aquí i allà, tipa de 'jos' però amb pocs 'tus'.

Mentre la cambrera m'explicava que li agradava tallar el pernil en trossets petitíssims, com si fos el bocata per l'esmorzar del nen (reia), va entrar una altra dona (uns 40) i va seure també a la barra. La cambrera va donar-li la benvinguda amb aquella alegria sobtada que et surt quan el moment t'ha fet sentir bé i vols fer sentir igual de bé als altres, a part de caure bé per sentir-te més bé encara. Anava a embolicar el bocata però la vaig interrompre, dient-li que finalment havia decidit menjar-me'l allà mateix, tranquilament, perquè s'estava molt bé. La cambrera va somriure encara més, fent més evident encara la seva dent inexistent -i els seus ulls àvids de viure altres vides, també.

Em va posar també un aigua perquè tot eren només 3 euros, i sortia a compte, deia.

L'altra dona va preguntar aleshores si no feien el programa aquell de 'Sálvame', i la cambrera va dir que no el coneixia. 'Sí, sí, aquell de la Tele 5 d'entrevistes, el solen fer a aquesta hora...'. 'Ah, no ho sé, no el conec', continuava la cambrera, sense adonar-se de que la dona volia que canviés el canal. Va sortir de la barra i em va preguntar si jo sabia alguna cosa del programa: 'Em sona, però res més. Podem mirar-ho a la graella del diari'. Allà anava.

'Sí, sí, ara mateix l'estant fent', va dir, fora de la barra.

L'altra dona se la va mirar, esperant que canviés el canal, i jo vaig mirar la tele, la dona del meu costat i la cambrera, per aquest ordre, amb un somriure d'espera.

Finalment, la dona de 40 va trencar el silenci còmic confessant que a casa no tenia tele, i que havia de sortir un amic seu dissenyador no sabia a quina hora...

'Clar, ara la canviem!', va caure, a la fi, la cambrera, innocent.

Llavors va entrar a la barra el cambrer (l'amo, clarament), i ella li va demanar que canviés la tele, que posés el 'Sálvame', mentre li explicava la situació. 'Per cert, tu que prens?', li va preguntar a la dona. 'Un tallat, res més', va dir ella. L'home va posar el tallat i va marxar amb cara de pocs amics. La cambrera ens va dir que ja que estava, que miraria l'horòscop, tot i que no se'l creia, rient.

Aleshores va sortir 'ella', deicant de ser per uns moments 'la cambrera', segurament per alguna predicció que deuria llegir. Va explicar que una veïna del barri amiga seva va viatjar fa poc a Hawai i que estava sempre de viatge, i que quina enveja. Ella deia que no feia vacances des de feia 10 anys, al menys, i que els seus fills ja li deien, que les havia de fer. La dona i jo vam fer que 'i tant' amb el cap, afegint que tots les necessitem, per renovar forces i veure altres indrets. Ens va explicar que havia guanyat un concurs de la Generalitat i que li oferien una setmana a qualsevol país d'Europa, que ella només havia de pagar el transport. Va començar parlant de París però va acabar parlant d'Itàlia, com si fos aquell país on tots deuen ser més feliços que allà on ella estava: 'Roma, què em dieu de Roma?? Heu estat? M'encantaria anar a Roma... I a la Toscana... Ha de ser tan bonic...'. La vaig interrompre suaument,  per no trencar el seu somni, i li vaig dir que Itàlia li encantaria, que busqués un moment per fer vacances i se n'anés, sense pensar en ningú ni en res més, que tots ens ho mereixem.

Ella em mirava entre somiadora i frustrada, com si sentís que aquell viatge imaginat no el podria fer mai de la vida. Vaig continuar dient-li que fa uns anys vaig estar a Arezzo, el poble de 'La vida és bella', que és maquíssim, i la dona va afegir que havia sentit dir que la Toscana s'assembla a l'Empordà. 'I Florència, has d'anar', vaig afegir. 'Itàlia, el teu destí és Itàlia', vaig afirmar convençuda, per convèncer-la.

Llavors ella va començar a estar convençuda que l'acompliria, aquest cop, el seu somni, però mentre parlava de la gran aventura que viuria, com deia l'horòscop, va tornar a entrar a la barra l'amo, i la va interrompre sense contemplacions recordant-li que havia de comprar, quan anés al súper, vàries coses que faltaven.

Vaig veure com el somni queia damunt la barra. La cambrera va deixar la seva frustració al diari, que va tancar de cop, i va canviar de tema ràpidament, amb un somriure fugiser:

'I doncs, el teu amic, ha sortit ja al 'Sálvame'?

L'altra dona va començar a buscar el mòbil per trucar la parella de l'amic, que estava de públic al programa, estranyada de que encara no hagués sortit. La cambrera va recollir, silenciosa, les quatre coses que quedaven a la barra, i es va acomiadar poc després de nosaltres:

'La princesa se retira a sus aposentos', va dir, en castellà, mentre desapareixia, d'esquenes a nosaltres.

Vaig deixar els 3 euros a sobre la barra i, mentre em posava la xaqueta, vaig dir-li a la dona que a veure quan sortia el seu amic, que sino se li farien les tantes. Mentre sortia per la porta, vaig desitjar-li a la cambrera, en silenci, que tan de bo l'horòscop no s'equivoqués, aquest cop, malgrat fos una dona com una altra qualsevol, un 25 d'octubre qualsevol.